Reflexions sobre l’indument faller

La roba dels valencians ha estat objecte d’estudi i atenció pels més romàntics i apassionats, una mirada al passat necessària per saber qui som i d’on venim. Sens dubte, les falles han volgut des de fa un temps replantejar eixa mirada enrere, en el que s’ha conegut, de manera sintètica i susceptible de canvi, vestir a l’antiga. Però, cap a on caminem pel que fa la nostra indumentària en l’àmbit faller? Certament, això ho dirà el temps i el seny, de moment cal fer un repàs sobre l’origen de la valencianitat i d’alguns ítems necessaris per entendre l’estat de la qüestió, per tractar d’acostar-se a allò “més correcte”. Aquest no és més que un breu repàs, que no tracta d’eludir el lector de la consulta obligada d’algunes publicacions al voltant de la nostra indumentària, analitzant-les des d’un esperit crític i personal, a criteri de l’usuari, mentrestant seguim.

foto edgar

La valencianitat, resumidament, no és més que una visió romàntica que cerca de representar, reviure i promoure una mirada tòpica i idealitzada sota el paradigma del sainet, la parla, la gastronomia o dels elements icònics, un fet que acabarà plasmant-se directament en el que es batejarà com vestir de tradicional, és a dir, la nostra indumentària, una visió al·legòrica que es fixarà entre finals del segle XIX i que prendrà una forta empenta a la primera meitat del segle XX. Aquest és doncs, el naixement de la valencianitat, on les falles buscaran el seu reflex, creant un vestit icònic i representatiu, que patirà unes transformacions fruit de la influència de la moda internacional, des dels anys de la II República Espanyola fins els nostres dies.

La construcció del vestit faller ha anat adaptant-se a les modes del moment, allunyant-se cada vegada més de la seua essència, i abandonant en conseqüència el rigor històric i la seua raó de ser. Certament, és impossible resumir en tant poc d’espai i temps, la construcció del vestit icònic valencià, tanmateix, si podem oferir un repàs esbiaixat dels elements representatius, que si bé no canviaren la seua morfologia bàsica, si n’alteraren la seua grandària o estil: hem vist pintes llises, llaurades o calades, algunes més altes o baixes segons les exigències estètiques del moment, guarda-peus 2 (modernament anomenades faldes) més curts o fins i tot agranant els carrers, mànigues afarolades vaporoses i d’altres molt menudes, acaronant el sentit del ridícul, sabates amb o sense pompons, i com no, els pentinats molt canviants fins els nostres dies, conservant això sí, el més representatiu i visual, els rodets laterals; dels que paradoxalment i sense entendre, les falles s’entesten en soterrar, però sobre la qüestió tornarem més endavant.

La recuperació de l’indument masculí, ha estat més tardana atès al costum de vestir amb pantalons i jaqueta de cerimònia als primers anys dels festejos josefins, passant durant els anys seixanta al conegut com a vestit de panderola, i finalment recuperant, escèpticament, el conegut vestit de saragüell, a finals del segle passat. Els principis del dos mil, suposaren la recuperació, entesa d’aquella manera, del vestit tradicional valencià en el món faller, encara que tot aquell moviment va quedar en el que sol dir-se fum de boja, doncs en la pràctica va suposar una evolució, si més no, esperpèntica dels vestits emprats en l’àmbit de les falles; un canvi encetat per la ciutat de València, on la resta de poblacions falleres buscaren un espill on mirar-se.

I ara què?

D’uns anys ençà, les falles han cercat les seues arrels en un món idealitzat al segle XVIII, un paradigma no sols erroni i pregonat als quatre vents pels gurús de la indumentària sorgits entre els anys huitanta i noranta del passat segle, sinó que fou àmpliament acceptat per les falles, amb el conegut vestit de segle, un concepte irrisori i lluny de la realitat fallera gestada en la seua gènesi a principis del segle XX; unes aspiracions barroques potser massa alienes però arrelades encara. Les falles han de retrobar-se amb els seus orígens vertaders, que esfondren les seues arrels entre la dècada de 1920 i 1930, amb el posterior naixement de la primera Miss Espanya i futura fallera major de València, Pepita Samper, on hom pot fixar sense complexos d’anhels passats, el fet valencià i indumentarístic per al món de les falles.

És el segle XX, el pare de l’actual model de la roba icònica dels valencians, o almenys el que ha aplegat d’ella fins els nostres dies. Llavors, i tornant a la qüestió inicial: quin sentit té esborrar els coneguts tres monyos, per perseguir una pretesa realitat d’indumentària del segle XVIII, que mai va existir? Això ho hauran de respondre els organismes i les administracions falleres, abocades irremeiablement a reconciliar-se amb la tradició més nostrada, que no és altra que la dels models establerts en un període concret.

El camí encetat per les falles, és amb total seguretat un fet digne d’estudi, doncs suposa una evolució i camí paral·lels amb trajectòria pròpia, que sempre ha mirat de reüll a les agrupacions folklòriques de ball, que han estat, suposadament, les custòdies del rigor i del bon vestir. D’una manera o d’una altra, l’evolució fallera ha deixat de seguir els estàndards tradicionals, allunyant-se de la tradició i despertant la perplexitat dels més puristes.

Hi ha solució?

És clar que sí. La indumentària tradicional pot recuperar la seua virtut i essència segons la conscienciació i estima dels usuaris al fet propi, al fet valencià. La indumentària valenciana i amb açò la fallera, pot tornar a dignificar-se i recuperar la seua raó de ser, un procés de restauració i reconstrucció que obliga necessàriament a reflexionar sobre quina és l’evolució i el sentit que els mateixos usuaris li han donat en els últims anys, i quin és el camí a seguir en quant a la preservació més correcta i històrica de la roba dels valencians, que ha esdevingut en no poques ocasions un vestit pompós, postís i ostentós, manc de sentit en qualsevol àmbit i context.

Les falles han de tornar a reconciliar-se amb els teixits tradicionals i els seus dibuixos més adients, recuperar una confecció tèxtil que malauradament, ara, ens és estranya; així com revalorar la nostra orfebreria tradicional, tan durament eludida per altra poc sospitosa de ser nostra; i els nostres pentinats, tan maltractats per la creativitat individual. Els hòmens tampoc han estat exempts de buscar el seu reflex en els idíl·lics galants del segle XVIII, que ha anat construint-se degut a la recerca desesperada d’un passat ancestral per a la roba tradicional.

Amb tot, queda molta feina per fer, aquestes són sols algunes consideracions i reflexions ampliables pels autèntics experts en indumentària. Unes inquietuds que afortunadament, avui podem satisfer amb una gran quantitat d’informació al nostre abast, present a publicacions molt actuals i amb una acurada revisió de la nostra indumentària tradicional. Finalment sols em ve a la ment una reflexió perfectament aplicable al nostre cas: “no inventem res, que ja està tot inventat”.

Edgar Taléns i Lozano

Article publicat al llibret de la Falla Sant Jaume de Xàtiva

Anuncis

De quan baixàrem de l’Olimp. Les Folies: tradició o invenció?

Quan els déus vivien plàcidament a l’Olimp i els homes, d’argila, passaven els dies d’escassetat dedicats al camp i al ramat, fent ofrenes de fum als seus creadors per a guanyar-ne els favors, Prometeu es va haver d’enfrontar al dilema de donar prioritat als desitjos i capritxos dels déus o a les necessitats de les persones. A qui devia reservar la millor part del bou sacrificat? No era fàcil. Tenia al davant la balança. A un plat allò que sempre s’havia fet, la tradició. A l’altre, allò que calia fer en eixe moment per a no morir de fam. Per pura supervivència, ¿no haguera estat absurd obviar el pragmatisme humà i decantar-se per la inutilitat d’ofrenar la carn als qui s’alimentaven ja de néctar i ambrosia? Però no podia quebrantar la tradició i la fidelitat als déus. Quin atreviment! Caldria enginyar com fer compatibles ambdues necessitats. Per a tal fi  hauria d’acabar recorrent a l’engany, a la hypokrites dels grecs, o com diem als nostres pobles, a  “fer passar gat per conill”, és a dir, fingir  lliurar als déus la carn més saborosa -cobrint els ossos amb greix lluent-, encara que reservant-la finalment per als humans.  Com a càstig, endavant menjaríem, sense foc, la carn crua, fins que Prometeu, traint els déus novament, el furtaria de l’Olimp.

Deixem córrer, però, el tràgic destí de Prometeu i detenim-nos en el neguit en què aquest es veu capficat per moments. Aïllem del relat només l’angoixa de la cruïlla. Una cruïlla sempre latent en abordar qualsevol aspecte relacionat amb el patrimoni material o immaterial dels pobles; en l’art, en la cultura, en definitiva. Parlem de l’etern dilema entre allò terrenal, pràctic, útil, lligat a canvis i modes, i allò més elevat, venerat, sagrat i bell, allò que resta fora de l’espai i del temps i que, tot i no respondre a necessitats reals, apel·la les necessitats espirituals de les persones, probablement per l’estabilitat i seguretat que suggereix allò que no canvia en un món on tot dóna voltes.

És el que històricament ha fet el folklore: sense perdre de vista la sacralització mística dels orígens, ha fet interpretacions molt diverses d’aquests al llarg del temps, per tal d’adaptar-se a les demandes de la societat que el reclamava. Ha entretingut auditoris burgesos, ha refermat les més ràncies glorificacions a la pàtria i paradoxalament ha encés les reivindicacions més progressistes del nacionalisme valencià. Polisèmia -dirien els lingüistes-?

A mesura que la història avança, canvien les circumstàncies, i amb elles els costums i els gustos. De manera que pretendre viure aliè als inevitables canvis que comporta el temps és una comesa il·lusòria reservada només a nostàlgics i romàntics que s’embenen els ulls deliberadament per a somniar que l’immobilisme és possible.  Naix el folklorisme.

No ballem hui els boleros a les cases riques ni celebrem amb danses els velatoris dels albats. Seria neci fer-ho forçadament. Les restes d’aquelles tradicions, ja obsoletes, no podem més que reinventar-les a la llum dels temps actuals, tot presentant-les mortes, emmarcades en un passat innexistent -amb espectacles o estampes pretesament arqueologitzants-, o bé actualitzant-ne el seu llegat, amb noves propostes alletades pel rigor històric i, consegüentment, conscients de la impossibilitat de fer reviure un temps que no torna, o que almenys no torna mai igual.

El Grup de Balls Populars Les Folies de Carcaixent va veure la llum ara fa setze anys, a l’estiu de 1998, de la mà de Xavier Rausell, Xavier Gregori i Susana Vallés, tres balladors formats en el cercle de l’aleshores capdavanter Alimara. Era un grup de danses nou, com qualsevol altre que, modestament, intentava fer-se un lloc en el món del folklore seguint les inèrcies dels grups sorgits amb la transició; amb un repertori clàssic popularitzat per grups com Alimara o l’Escola de Xàtiva, entre altres, i amb una indumentària purista inspirada en els gravats i ceràmiques del segle XVIII i que defugia qualsevol element discordant que remetera a fonaments herètics provinents del món de les falles o del regionalisme ranci del segle XX. Eren eixos els vents que bufaven des dels primers huitanta.

En aquest context cal imaginar que el discurs que precedia cada actuació no seria diferent del que introduïen la resta de grups folklòrics afamats als seus espectacles. “Antigament”, “tradició”, “recuperació”, “investigació”, “depuració”… eren els termes que mai no podien faltar en els parlaments que acompanyen una mostra de balls populars. Cap menció, però, a dates concretes, a noms i cognoms, a testimonis puntuals. Ja que ningú no pot mai saber quan és “antigament”: ahir? fa 50 anys? en fa 100? l’edat mitjana? Potser tot barrejat. Està fora del temps. És inútil cercar una ubicació exacta en cap coordenada temporal per a allò que constitueix l’essència en la identitat mateixa dels pobles. Gosadia! atreviment! Front a la geografia, que roman, el temps, el passat, se’ns esvaeix inevitablement entre els dits. I només un discurs reduccionista i linial pot, redemptor, donar-li cos i aserenar l’angoixa de no saber amb pèls i senyals el passat.

10464051_872515369430677_8790788616707204173_n

Era el folklore dels anys noranta, caigut del cel, eixe que renaixia de les cendres del tardofranquisme, com l’Ave Fènix, i que buscava emparentar-se directament amb els antics quadres de balls populars, o més encara, amb un idíl·lic segle XVIII amb salons nobiliaris, saraus i danses de carrer, més imaginat que real, tot corrent un espés vel sobre els Coros y Danzas de la Sección Femenina que, encara que havien aportat la immensa majoria de material conservat, aquest esdevenia màgicament, sense cap mena de dubte,  obra anònima del poble. S’actualitzava la damnatio memoriae dels antics, i en esborrar-ne deliberadament el nom, desapareixia també el fet mateix, no havia existit mai.

I és que arran dels anys huitanta, les agrupacions folklòriques que directament o indirectament havien sorgit dels quadres de la Secció Femenina, a poc a poc, esborraren subtilment de la memòria noms i cognoms concrets dels seus mentors, per a deixar que la tradició, per damunt del parèntesi que havia suposat el franquisme i la glorificació de la pàtria feta a través del flamenco, de la jota, del pasdoble, i del folklore en general, tornara a retrobar-se amb els seus orígens mítics, remots, llunyans, perduts, atemporals. I aquest fet es duia a terme amb el misticisme que caracteritza les cerimònies o actes socials més sagrats, com els casaments, açò és, amb una clara voluntat de perdurabilitat més enllà del present en què es materialitzava, i oblidant que tot és etern només mentre dura. Així mateix, els grups de danses, sobretot aquells vinculats a pobles concrets, evitaven la seua filiació amb mestres puntuals i diluïen les seues actuacions en una pretesa creació del poble, etèria, intangible, que feia difícil la distinció entre allò llegat i allò afegit. Heus ací la plasmació del mite.

Són molts els estudis de folklore que, sense cap fonament històric, es lliuren a la narració poètica en explicar de manera adamita els orígens de les danses, músiques i cançons que, més o menys modificades, ens han arribat amb algun alè de vida a hui. I en perdre’s en la nit dels temps, en no trobar cap referent concret de la seua datació i autor o autors, el fet es torna atemporal, sagrat per a la comunitat que el celebra.

Per un mòdic preu -el d’esborrar les dades de realització d’una obra- aquesta esdevé exponencialment més valuosa, o més, de valor inestimable. I és clar, la temptació no és minsa. De fet, i en un altre context, el costum ja tenia precedents ací a València quan les tropes cristianes de Jaume I necessitaven convertir el substrat musulmà de Balansiya en una pròspera ciutat cristiana. En prohibir en una rúbrica dels furs la talla o pintura d’imatges sagrades en espais públics, es preparava el terreny per a que, davant l’absència d’evidències sobre la seua realització, imminents llegendes o aparicions miraculoses donaren explicació al misteri. No debades d’aquest moment són totes les anomenades “marededéus trobades” que celebrem el 8 de setembre.

Però l’enginy també se seguia en èpoques posteriors i en altres indrets. El propi Miquel Àngel Buonarroti se sentí atret per l’engany quan amagava davall terra escultures seues per fer creure que es tractava de troballes de l’antiguitat. Qui no ha jugat a ser Prometeu davant els déus?

Tots hem somniat que l’essència cultural que senya la nostra nació es remunta com a molt prop a l’edat mitjana, amb la connotació, a més, que aquesta edat té de misteri i indefinició, i en el cas valencià, al mític segle XVIII, a la idealitzada època foral, -tampoc no han faltat els disbarats secessionistes que creuen vore en els jaciments íbers l’origen de la nostra llengua o d’algunes de les nostres danses-  i ens sentim decebuts quan apareixen partitures signades i datades que suposen el triomf de la història front el mite. De sobte, els reis mags no venen d’Orient.

Els historiadors veuen en el mite de Prometeu la narració ritual i estètica que feren els grecs sobre el descobriment del foc. Com que aquest fenomen tan trascendent mancava de data històrica, la ubicació en un passat remot sense especificar, com ocorre a tots els mites, resultava, si més no, versemblant i aquietava l’ànsia de coneixement que caracteritza els humans.

Amb alguns segles de diferència, el folklorisme romàntic sorgit a la llum dels despertars de les nacions decimonòniques, com ara la Itàlia de Massimo d’Azeglio, o l’Alemanya de Fichte, pretenia acaronar l’anomenat Volkgeist (l’esperit del poble), basant-se en el particularisme cultural i idiomàtic, en el component religiós i ètnic, tot davall el paraigües de la història, entesa com el sac on abocar, retriats, els retalls del passat que convenien al bastiment de la idea de nació. Calia crear mites que cohesionaren les creences i pensaments de la comunitat. Res millor que encalar en el temps allò que, fragmentat, ja es compartia. Aleshores esdevindria sagrat, inqüestionable. Voilà!

Ho hem vist. Els antics dedicaven gran part del seu temps i talent a bastir no la història -que el temps s’encarregaria d’anar motllejant a poc a poc amb l’art, el pensament i les persones que els produïren- sinó les històries col·lectives que acabarien configurant allò que s’anomena “l’ànima del poble” i que, des dels inicis de l’època contemporània fins a l’actualitat, no ha deixat de reinventar-se, si no d’inventar-se de bell nou, sense perdre, però, el seu component identitari.

No oblidem que en absència d’elements sagrats, aquestos es creen primer  i se sacralitzen després.

Quan Mikis Theodorakis va composar la seua dansa grega per a la pel·lícula Alexis Zorbas, de Michael Cacoyannis el 1964, tot i que inspirant-se en la música tradicional grega, potser no imaginava que la seua composició anava a evocar els paisatges mediterranis o la dolçor empalagosa i agra de les figueres millor fins i tot que les danses originàries de l’Hèl·lade; de la mateixa manera que fan els himnes, les fantasies o les rapsòdies que tant de predicament assoliren a casa nostra a les acaballes del segle XIX, en una sort d’explosió emocional bastida de grans èxits aïllats. Sense anar més lluny, ahí tenim la peça musical de la Simfonia Espanyola d’Édouard Lalo, del 1870, o la Rapsòdia Valenciana del mestre Penella, que les Folies porta en el seu repertori: un deliciós barrejat de condiments extrets de la tradició popular, com la jàquera, l’u i el dos, l’u i el dotze, l’u, el cant d’albaes, o les danses i melodies que restaven en la memòria col·lectiva valenciana de principi de segle, tot tamisat per la sonoritat dels instruments de vent-metall que la interpreten als concerts de banda. La mescla, amb tot plegat, aconsegueix imbricar en l’imaginari valencià la seua essència nacional, prêt a porter,  com fan també els discos antològics, “de grans èxits” de grups i cantants exhaurits, espolsant-se la densitat de cada single individual, i venent en versió reduïda, el resum d’una trajectòria àmplia.

Com afirmava Émile Durkheim, els ritus i els mites serveixen per a crear vincles invisibles entre els membres d’una comunitat i fer-los sentir així part d’una mateixa cosa. I com als mercats, en tenim, de mites, de tots els colors. Des dels qui miren de reüll les actuals fusions de dolçaina i rock, com ara dels grups valencians més joves, perquè semblen una aposta filocatalanista, fins als qui miren amb recel la sonoritat dels instruments de banda entonant una valenciana, perquè amenaça amb cantar glòries.

El Grup de Balls Populars Les Folies de Carcaixent, en els últims anys, ha decidit trencar aquest cicle i llevar-li el vel als mites que, per inèrcia, eren precepte en el món del folklore. Amb la presentació del treball “De Carcaixent i dolces” l’any 2007, i sobretot a partir de l’espectacle “Al mestre Corretja” del 2010, les peces s’acompanyaven de noms i cognoms dels seus creadors, de dates concretes i el temps que pretenien evocar els espectacles no era ja un idíl·lic passat remot per a somniadors, sinó el present visualitzat a l’escenari, una mostra purista de música, cant i ball, que no defugia de reconèixer que el treball que es portava al darrere en el muntatge i posada en escena no era menys important que l’origen fragmentadament conservat de les seues peces. I és que la trajectòria encetada llavors per Les Folies es fonamenta en la consciència de fabricar mirades, revisions al passat des del seu propi present, nu de fantasies, des de la creació actual i amb el rigor que aporta la documentació gràfica i oral contrastada.

I així mateix es permet de condensar sel·lectivament mites i tòpics que han senyat les diferents mirades al passat durant el segle XX, no des del lligam i la sacralització d’aquestos, sinó des del distanciament amb què observa els fets un que n’està fora, que no n’hi forma part, aproximant-se, si se’ns permet, a la visió de l’historiador, asèptica, que es limita a constatar fets i visions a partir del bagatge que li proporciona el present; sent precisament eixe escepticisme  -l’absència d’una professió de fe concreta en matèria folklòrica- l’autèntica explicació al fet que confereix a Les Folies la plena llibertat de moure’s sovint entre recreacions dihuitesques canòniques,  balls populars de plaça amb tabal i dolçaina, quadres de ball de final del segle XIX, o fins i tot atrevir-se a incorporar a un espectacle la melodia de la Marxa Reial o parodiar les revistes de Russafa amb el pas-doble “Orxatera Valenciana”, per a escàndol dels més ortodoxos.

Açò es fa partint de la següent premissa: si per a la tradició resulta incompatible el discurs històric en tant que li resta misticisme i l’exclou, per a la història, en canvi, la tradició suma i n’ha format part, ja que les creences han condicionat l’apreciació que de la realitat hem fet en cada moment històric. I  arribat aquest punt, és quan Prometeu planta cara als déus i teixeix la seua particular treta.

Les Folies és conscient de crear folklore més que d’esguardar-lo immaculat entre bolquers des del temps de Maria Castanya, perquè sabem que això no és mai possible. Si els arquitectes romans, com també els renaixentistes i barrocs es permeteren ampliar el catàleg d’ordres respecte dels tres codificats pels grecs, no fou per a menysprear-los ni per a qüestionar les seues aportacions. Tot el contrari, l’ampliació suposava un homenatge a l’essència del seu valuós llegat.

El folklore, com a manifestació viva dels pobles, necessita de la seua participació activa o almenys de la seua constant acceptació per part de la societat que l’acull,  i tal acceptació passa inevitablement per la renovació, per la creació, per l’actualització dels seus plantejaments, -això sí-, des de la coherència, des del coneixement exhaustiu de les fonts orals, gràfiques, musicals i escrites, i sense renunciar al seu component identitari.

Des del punt de vista lingüístic, ningú no dubta en afirmar que parlem la llengua d’Ausiàs March, o més lluny encara, la de Ramon Llull, malgrat les evidents diferències que ens en separen. La llengua, com a instrument immaterial de comunicació, necessita dels canvis. El pragmatisme ens ho ha ensenyat. Però pel que fa al folklore hi ha més resistència. Els grups de ball massa vegades ens resistim a eixir-nos-en del guió, és a dir,  de la representació idealitzada de casaments, de batejos, de tauletes amb rotllets i mistela, de trencades de perols, de graneres i de romanços i xafardejos de carrer, sovint anacrònics amb els balls o cançons interpretades, que de vegades no dubten a presentar lletres amb referències a la modernitat del ferrocarril, per exemple, al costat d’uns abillaments extrets de la moda del Directori francés, prou anterior. Incongruència històrica, sens dubte, redimida només per la versemblança aristotèl·lica del relat.

Aquest plantejament, no obstant, pot resultar tan absurd com si l’ús de la llengua valenciana només tinguera cabuda encara en el context de les faules medievals o de la poesia trovadoresca. Afortunadament, l’àmbit lingüístic ha tingut més clar allò de “renovar-se o morir” que el folklore, massa temerós de contaminar-ne l’herència.

Evidentment, aquesta dicotomia no només abasta el camp del folklore. És més, potser siga el folklore l’àmbit que menys conscient haja estat de formar també part d’aquest rerefons teòric, que en la pràctica ha dut igualment a terme. Són ben conegudes en el camp de l’arquitectura i la teoria de la restauració artística les opcions confrontades entre John Ruskin (1819-1900), partidari de la consolidació de les runes del passat tal i com ens han arribat, per a ser contemplades romànticament, sense deixar cap marge a la intervenció contemporània, i la visió d’Eugène Viollet Le Duc (1814-1879), ferm defensor de la reconstrucció del passat a partir d’un exercici místic d’imbuir-se de l’esperit del passat per a refer-ne coherentment i versemblantment els buits que hi manquen.

En aquest sentit, val a dir que Les Folies ha triat els plantejaments de Le Duc en algunes de les seues propostes, com ara pel que fa a la figura del “mestre de ball” i al seu paper en la creació activa i en l’actualització dels repertoris presentats.

Mentre en altres indrets, com ara al folklore andalús, la constant revisió i ampliació de recursos, com la declinació del llenguatge heretat de la tradició musical, ha permés nombroses fusions amb la música i la dansa contemporània, el folklore valencià ha emmarcat, sense vida, la runa, com diria Ruskin.

Paradoxalment, si bé és cert que els grans folkloristes no han escatimat en elogis als anomenats “mestres de ball” que incorporaven passades i moviments nous a partir dels repertoris coneguts, tot respectant d’ells tan sols l’essència, els grups de ball valencià, generalment, no s’han atrevit a seguir aquesta trajectòria i han preferit estandarditzar balls i passades assignant-les a melodies concretes, quadrades i mesurades expressament per al ball, sacrificant amb això, l’espontaneïtat que en altres temps supeditava el ball, amb una quantitat ingent de recursos aportats pel mestre de ball, a la llibertat musical.

Fermín Pardo, al seu estudi  La música popular en la tradició valenciana apuntava la presència i renom de certes escoles i mestres de ball en les comarques valencianes. D’ells afirmava que eren homes, generalment, que transmetien el seu coneixement de generació en generació. No dedicats a la tasca professionalment, sembla que s’inspiraven en els patrons de les danses de societat, en els balls populars, filtrats en ares de la exquisitesa estètica, i… idea clau!!!, feien invencions de moviments i passades.

Les Folies, com la resta d’agrupacions foklòriques, encara continua arrogant-se la tasca de recerca a partir de troballes i testimonis fins ara inèdits del passat, com a recurs fonamentat a l’hora d’ampliar el repertori. L’estudi de les fonts orals que suposen les dones -generalment- que formaven part d’algun quadre de ball  en les dècades centrals del segle XX o les notícies i records de peces que per alguna qüestió han quedat fora dels repertoris dels grups de ball contemporanis, és una màxima de rigor en els espectacles folklòrics. Però mentre altres grups presenten balls nous a partir de partitures rescatades, tot afegint-los passades ja existents en balls semblants, Les Folies ha optat per recuperar també l’essència creativa d’aquelles peces, en el sentit d’innovar passades acords amb la pràctica tradicional. Això gràcies als coneixements i bagatge de Xavier Rausell, mestre de Les Folies, i als arranjaments musicals d’Artur Puchalt, assessorats per Victorieta Sousa i Carles Pitarch. Tots dos amb una gran capacitat adquirida per l’experiència i l’observació a l’hora de filtrar allò que la gent major ens ha transmès i tractant d’encastar-ho en la lògica musical i corèutica dels corresponents gèneres referits.

A més a més, aquesta proposta s’ha acompanyat per una tendència a l’espectacularització, pel trencament, per la provocació de fer tambalejar les bases inqüestionables del folklore codificat durant la transició.

I és que la tasca arqueològica en sí, per a Les Folies, manca de sentit, en ser més els fragments que hi manquen que aquells que ens resten per a la seua recomposició, tot tenint present, a més a més, la vocació inherent als grups de ball, d’exhibir a un escenari allò que fan per a gaudiment del públic.  En una mena d’anastilosis -emprant novament la terminologia pròpia de la restauració-, Les Folies vol deixar clar quines han estat les fonts o les restes conservades del passat i quina ha estat la revisió que d’elles ha fet l’agrupació per a convertir-les en peces executables i estètiques en l’actualitat.

Sense anar més lluny, la recent recuperació de la peça anomenada “Bolero Pla de València”, del repertori del mestre Enrique Vicent, i  la partitura del qual es conservava en un manuscrit de la biblioteca històrica de la Universitat de València, ha resultat ben polèmica en ser presentada amb unes passades exquisides i elaborades, totes elles de nova creació per part de Xavier Rausell a partir de la informació facilitada per les filloles del mestre Vicent, només consistent a una somera descripció de les mudances com a passades de valencianes executades en tot moment en espill amb la parella.

Però ja anteriorment Les Folies havia iniciat aquest mode de treballar. Concretament l’any 2003 es presentaven unes Valencianes noves per a la processó de la Mare de Déu del Lluch d’Alzira. I recordem que a l’espectacle De Carcaixent i dolces, del 2007, es van fer muntatges dels balls de la desapareguda escola del mestre Pla Penalva de Carcaixent, a partir de les descripcions de la seua rebesnéta Lola Pla, jefa de la falange de Carcaixent. D’ella es recolliren nou passades de ball de comptes procedents del mestre Pla, més la primera part del Bolero Pla i el ball de les Seguidilles, a més de diversos passos de jota de Falange, a partir dels quals es recomposà tot el seu repertori. Així mateix, eren de nova creació les passades del ball del rei-asguirlando i la segona part del bolero Pla de Carcaixent. O el Bolero Llis, bastit amb les mateixes passades del Bolero Pla però disposades de diferent forma.

Més endavant, el 2010, l’espectacle Al mestre Corretja treia a la llum, de la mateixa manera,  balls inèdits a partir de les descripcions i revisió d’Amparo Bañuls de Corbera, deixeble al seu temps del mestre Corretja d’Alzira. Així mateix, els respectius balls de Polinyà es muntaren amb un treball de camp previ, l’estiu de 2009, en què es recolliren mostres del que ballaven i cantaven dones majors del poble, com Gloria Hernandis. I els balls de Simat, per la seua banda, es tragueren a partir de les indicacions fetes per Mercedes Alminyana, Amparo Codina i Maria Menent, balladores totes elles de l’antic quadro de Simat.

En tots aquestos casos, Les Folies s’ha mantingut fidel al mètode que empraven els antics mestres de ball, com Amparo Bañuls Tornero, José España “Corretja” o el mestre Galera de Tavernes, açò és respectant el nombre de passades, mudances i punts que ha de tindre cadascun dels balls, i la coherència amb l’estil propi que impregnen les produccions dels diferents mestres.

postal taronjes

No han faltat, però, algunes veus crítiques que han qüestionat la tasca duta a terme per Les Folies tot insinuant que la seua aposta per la innovació i l’espectacularització trenca amb la tradició i que les seues actuacions potser ni tan sols haurien d’anomenar-se “folklore”. Per a alguns, el virtuosisme mostrat en l’execució del ball o la màgia d’escenografies sublims a l’escenari palesen una vocació semiprofessional que s’allunya molt dels qui només contemplen del folklore el seu vessant popular.

En qualsevol cas, en els últims anys, Les Folies s’ha consagrat -no sense controvèrsia-  com un grup referent en l’àmbit del folklore valencià, imitat, menyspreat, aplaudit, emulat i criticat al mateix temps per la resta de grups, que parcialment o globalment i d’una o d’altra manera s’han mirat en l’estètica, en la tècnica o en els repertoris que ha popularitzat Les Folies.

El passat 13 de setembre El Grup de Balls Les Folies de Carcaixent era guardonat amb un merescut primer premi a la gala final del concurs “Sona la Dipu” al Teatre Principal de València, seguit pel Grup de Danses El Segreny d’Albalat i pel Grup de Danses de Moncada, tots dos amb una exquisida interpretació i execució tècnica dels balls presentats.

Per la seua part, Les Folies, ens va sorprendre amb una sublim degustació de folklore al més pur estil acadèmic, que no deixava a la seua sort cap aspecte en la interpretació dels balls, ni en l’arranjament musical. Amb un evident tecnicisme en l’execució, Les Folies rescatava la manera lliure de ballar les Valencianes, tot supeditant la durada del ball a les floritures lliures de l’estil del cantador, i superant la dificultat que això entranya per als balladors, que han d’estar pendents en tot moment del guitarró i la veu per a acabar cada passada.

L’actuació apostava per la revisió de dues peces extretes del repertori del Quadre de Balls del mestre Enric Vicent Andrés i Andrés Sebastián Escrig: el Bolero Pla de València i les Valencianes per la de l’U i el Dos.

Ambdues peces, muntades musicalment per Artur Puchalt i al ball pel mestre Xavier Rausell, prenien com a referència les indicacions donades per Pepita i Carmen Sebastián Sancho, en una entrevista feta l’11 d’agost de 2011 per l’investigador Carles Pitarch i enregistrada per Les Folies a Navajas. Pepita i Carmen eren filloles del mestre Enric Vicent i tanmateix filles del seu succesor Andrés Sebastián Escrig, qui, a partir de la sobtada mort del primer en 1931 es faria càrrec de la seua acadèmia de ball del carrer de Ripalda. Nascudes en 1926 i 1928 respectivament, amb son pare aprengueren els rudiments del ball valencià i ens transmeteren la disposició de les passades del bolero en espill, recreades per Xavier Rausell seguint l’estètica i l’estil acadèmic dels balls de les primeres dècades del segle XX, molt influenciats per la tècnica del ballet.

L’U i el Dos, per la seua banda, era una peça molt coneguda que ha comptat fins i tot amb gravacions cinematogràfiques del quadre d’Enric Vicent i que, precisament per això, ha permés una més fidel reproducció de la peça.

L’escenografia barroquitzant que acompanyà la representació conjugava l’essència dels tòpics valencians més arrelats de l’Horta, amb el muntatge de pinets -versió més simplificada de les torres humanes-, amb arquets recoberts d’heura i amb una gropa aparellada a l’estil de Massanassa.

Els comentaris i reaccions no es feren esperar, i al temps que inevitablement es reconeixia la qualitat tècnica de la música i el ball, la vistositat de la posada en escena i l’elegància de la indumentària, que aglutinava dissenys clàssics dels espolins de Garin i Català, es qüestionava, amb desconfiança, una manera de fer que, al parer d’alguns, trencava i amenaçava el treball fet en matèria de folklore des dels huitanta i el condemnava irremeiablement a la perdició.

Era el preu de l’atreviment. Potser com a renovats déus de l’Olimp, els detentors de la tradició, auguraven així l’etern càstig a Prometeu, encadenat al Caucas, en justícia per la gosadia d’haver esquivat el camí recte.  Amb arguments que senyalaven amb el dit Les Folies com un desafortunat retorn al valencianisme superficial i ranci del segle XX, s’ocultava tal vegada l’admiració que de fet genera aquest grup que ha acabat tornant a posar de moda les valencianes, els mocadors de tul, les pintes altes, el vent i l’explosió de so i color als escenaris, com una opció més dintre la vasta riquesa del folklore valencià i fora ja de la filiació ideològica reaccionària que semblava segrestar aquesta imatge. Amb tot, el foc ha tornat als homes.

I així és com Prometeu deixà el mite i es consagrà per l’atreviment a la Història.


Oreto Trescolí Bordes


Les Folies a Picanya

SEGONA TEMPORADA DE FOLKLORE A PICANYA

Dissabte 11 de gener, el Grup de Balls Populars Les Folies de Carcaixent, tancava la segona sessió de la Segona Temporada de Folklore 2014 de Picanya amb una exquisida actuació al més pur estil dels desapareguts quadres de balls populars de les primeres dècades del segle XX.
Passades les onze de la nit, l’expectació amb què aquest grup és rebut des de fa uns anys per la seua natural tendència a l’espectacle, anava in crescendo en retardar-se la preparació tècnica de l’equip de so per a una rondalla que superava els vint músics, amb dues veus i més de trenta balladors en el cos de ball.
Val a dir que, tot i la seua vocació folklorística, el grup de balls populars Les Folies de Carcaixent no es caracteritza per presentar espectacles puristes d’arrel costumista com és la tònica general dels grups de danses arran de la transició. Molt al contrari, Les Folies -majoritàriament nodrit d’antics components d’altres grups de renom des dels anys noranta- creu superada aquesta tendència i es mostra conscient, -i així ho demostra en cadascuna de les seues actuacions- de la necessitat d’entendre els seus espectacles des de l’òptica de l’actualitat, tot aportant en tots ells renovades visions d’allò que es considera tradicional, sense renunciar a integrar elements provocadors o poc ortodoxos que en alguns casos han estat condemnats pels folkloristes més conservadors, i en altres han arribat a marcar tendència per la seua capacitat de trencar, des del recurs a la transgressió -que li dóna nom al grup- amb la mística consideració identitària de què gaudia aquest material folklòric.
Lluny de les tòpiques classificacions en aquest àmbit que apunten a un idealitzat segle XVIII o a un excessivament filtrat segle XIX, Les Folies opta per depurar les romàntiques referències històriques per a salvar una concepció estètica del “ball pel ball” que s’estén igualment a la interpretació vocal i musical. Des d’aquest enfocament, és la tècnica, el rigor històric i l’estètica més que l’evocació atemporal al passat, la que tilda els seus darrers espectacles.

En aquesta ocasió Les Folies treia a la llum tot un repertori de balls escolaritzats, en homenatge als últims mestres que, des de les acadèmies de la ciutat de València irradiaven la seua influència als quadres de balls populars d’altres poblacions valencianes. La proposta de Les Folies palesava així una continuitat en la trajectòria encetada pel grup l’any 2007 amb la recuperació del repertori del mestre Pla Penalva de Carcaixent amb l’espectacle “De Carcaixent i dolces”, i posteriorment amb l’espectacle “Al mestre Corretja” estrenat el 2010, en reconeixement a José España d’Alzira, amb peces que ens traslladaven als grups de ball de Corbera, de València, de Polinyà, de Simat o de Tavernes, tots ells dirigits per mestres i primers balladors del cercle de Corretja a l’escola d’Enrique Vicent i Andrés Sebastián a la ciutat de València.

Com a primícia, en aquesta Segona Temporada de Folklore de Picanya es comptava amb la presentació del muntatge de l’U i Dos, Bolero i Ball de Cinc del mestre Gaspar Piles Chaparro, “Mascarilla” de Torrent, per part del mestre de Les Folies, Xavier Rausell, tot revisant i agrupant les passades encara conservades de l’escola de Torrent segons la seua mesura i no aleatòriament -com s’havien mantingut fins al moment-, i amb els arranjaments musicals fets per Artur Puchalt, gràcies a l’assessorament de Carles Pitarch, segons la manera tradicional de l’estil.

ipone 284

Per un altre costat, la restauració del compàs 3 x 4 per a les Seguidilles de Carcaixent ha estat una altra de les aportacions amb què Les Folies es va presentar al públic de Picanya. Les Seguidilles, conservades encara amb el muntatge de Secció Femenina, barrejaven el ritme propi de les seguidilles amb el ritme de fandango per a les passades, amb una mundança forçada en la interpretació musical i l’execució tècnica del ball. L’adaptació musical ara estrenada, feta per Artur Puchalt, atorga a la peça la peculiaritat rítmica de les seguidilles escolaritzades.

Finalment, la presentació del ball anomenat “Viva España”, de l’escola de Corbera, i creada en honor del mestre José España “Corretja”, sorprenia tant per l’ambiguitat que suscita el seu nom com per un muntatge completament coreogràfic -tot seguint les descripcions d’Amparo Banyuls Tornero- molt del gust dels quadres de balls populars dels anys quaranta. Aquest ball s’havia conservat només parcialment a partir de passades soltes que selectivament es van incorporar als anys 80 als balls populars de Corbera, com ara la Jota Estudiantina i la Malaguenya, però ja sense el seu muntatge complet, considerat aleshores antiquat i ridícul.

Així mateix, pel que fa a la indumentària triada per Les Folies en aquesta mostra, val a dir que tampoc no va deixar ningú indiferent. El pentinat amb tres monyos resaltats i pintes altes, l’ús de calces negres amb sabata de color clar amb pompons, o els davantals de colors amb corets de vellut brodats sobre faldes de cotó estampat tractaven d’emular en les dones la imatge d’alguns quadres de balls que, d’aqueixa manera s’acostaven al tòpic vestit de valenciana amb teixits més asequibles que l’espolí de seda. Reproduïts pel grup a partir d’unes fotografies de Xelva de 1916, i popularitzats també per al vestit de “Pastoreta” que proveia la Casa Insa de València, aquestos davantals cridaners propis de les danses processionals donen compte de l’eclecticisme de què s’ha nodrit el vestit de valenciana al llarg del darrer segle.

Els homes, abillats amb calçó i jupa negra, faixa roja, corbata negra al coll i mocador de seda al cap, acompassaven amb un aspecte quasi uniformat les passades escolaritzades dels balls també executats a l’uníson.

Tot però, confeccionat i elaborat des d’una visió personal i renovadora que analitzava, amb una depurada tècnica pròpia del ballet peces clàssiques del nostre folklore i d’altres desconegudes o fins i tot voluntàriament oblidades per obeir a una imatge i a una factura obsoleta més pròpia de l’estètica del primer terç del segle XX, senyada d’un regust regionalista difícil d’encaixar en el filtre identitari valencià actual.

En conjunt i quasi sense excepció, el gruix de l’actuació era ben rebuda pel públic que així ho demostrà amb calorosos aplaudiments especialment en algunes de les peces, com ara l’U i Bolero de Polinyà, Bolero Llis de Carcaixent, o el Viva España, per l’acurat tractament de la posada en escena, del ball, la música i el cant, sobre un fons neutre i sense cap recurs a l’anècdota. No així ho fou en la segona part de l’espectacle, fora de la programació impresa al llibret de mà, i amb la tensió suscitada pel tancament del teló i la lectura d’un extens text introductori que feia pensar en algun canvi d’indumentària o en algun element sorprenent , tal i com cal esperar de Les Folies.

Encara amb el teló sense obrir, la melodia instrumental del passdoble “Orxatera Valenciana”, extret de la revista “La de los ojos en blanco”, del mestre Francisco Alonso, i estrenada el 1934, prel∙ludiava l’atreviment de l’actuació amb què el grup de balls populars Les Folies de Carcaixent anava a tancar aquesta segona nit de la Temporada 2014.

Efectivament, els sectors més puristes del folklore valencià s’esquinçaven les vestidures en contemplar, bocabadats, la interpretació explosiva i alegre que Les Folies, amb una “vedette” travestida, feia de “l’Orxatera” de Celia Gámez. Llaços de ras que cobrien per complet l’esquena de les valencianes, cistelles de flors, pomells, pintes altes i calades amb dissenys al∙lusius al Micalet o al rat penat, replegaven l’essència dels tòpics més denostats.

1604662_787604641255084_337223689_n
Amb una intenció clarament transgressora, el grup de Carcaixent reprenia en clau d’humor un passat que, per ser considerat groller i vulgar, ha estat negat i voluntàriament oblidat moltes voltes pel folklore valencià. El pretext: la referència hiperbòlica a una de les últimes tasques a què es van vore relegats els mestres de ball escolaritzat després de la guerra civil, és a dir, al muntatge de números musicals per a les afamades revistes de Russafa, amb melodies i passades preses de la tradició acadèmica valenciana. Mestres com Porta, Lerma, Gadea i altres van acabar els seus dies muntant les coreografies d’aquells ballets que acompanyaven Lolita Torres, Raquel Meyer, Conxa Piquer i, més modernament, Sara Montiel o Marujita Diaz.

1526805_782543971761151_1626560873_n

Sense dubte, tota una provocació per a aquells qui entenen el folklore valencià només des del prisma d’un pretés purisme arqueològic, d’altra banda tan fabricat com totes les altres visions que del folklore se’n puguen tindre.
Les Folies, lluny de criticar tot el ventall més i menys arrelat als modes de vida tradicionals a què recorren la immensa majoria de grups de danses, i lluny també de reinvindicar res, feia amb aquest joc només un exercici d’apreciació objectiva també a aquesta realitat que tant ha avergonyit els sectors més intel∙lectuals; i obria així l’espectre a tantes interpretacions, puristes i renovadores, serioses i paròdiques que se’n poden fer del ball valencià. Al cap i a la fi negar el regionalisme submís, o els tòpics de “las flores, la luz y el color” no els farà desaparèixer dels nostres últims cinquanta anys. I si, individualment, un necessita afrontar allò de què s’avergonyeix, com a poble potser també ha arribat el moment d’analitzar qui hem sigut, i què volem ser, sense complexos.
La polèmica està servida.
                                                                                 Oreto Trescolí Bordes

més imatges


Actuació al programa oficial faller 2012 a València

Imatge

Nit de música, balls i cançons tradicionals valencianes amb la Federació de Folklore de la Comunitat Valenciana, així s’anomena l’acte a l’Agenda Oficial Fallera.

El passat divendres 16 de març, el Grup de balls populars Les Folies de Carcaixent, actuà a la plaça de l’Ajuntament de València. Posteriorment es realitzà un sarao amb ritme de jotes, fandangà, masurca i alguna que altra malaguenya, acompanyats de tots aquells que volgueren participar cantant o ballant.

El repertori dut a l’actuació del Grup de Balls Populars, Les Folies de Carcaixent fou:

Jota Vallera de Tavernes de la Valldigna
Bolero Mallorquí de Simat
l’Alacantina
Bolero Andalús
Valencianes d’ú i dos d’Enric Vicent de València
Valencianes d’ú i dotze de Corbera

Bolero Corretja
l’ú de Carcaixent
Xàquera de Simat

Moltes gràcies al públic i a tots els participants!

Més fotografies


Les Folies al Teatre Circo d’Albacete

ImatgeEl passat 11 de febrer, es celebrà al Teatre Circo de Albacete la IV edició de “Encuentros con el Folklore”. El Grup de Balls Populars de Carcaixent, preparà un fragment del repertori de l’espectacle Corretja per a aquesta ocasió.

Els Grups de coros y danzas ROSA DEL AZAFRÁN de Consuegra de Toledo, el Grup de balls populars LES FOLIES DE CARCAIXENT i el grup DANZAS MANCHEGAS MAGISTERIO de Albacete, participaren en aquest encontre.

Més fotog

nrafies


i de nou CORRETJA

El proper dissabte 3 de decembre tindrem de nou la representació de l’espectacle “AL MESTRE CORRETJA” i presentació de les VALENCIANES DE L’U i DOS, i VALENCIANES DE L’U i DOTZE DE CARCAIXENT. En aquesta ocasió i com  ja és habitual en cada realització d’aquest espectacle el conclourà l’escena local. En aquest cas s’hi recuperen les dos valencianes per a ball de Carcaixent que el mestre Corretja va muntar per a l’agrupació local de la SF entre 1945 i 1954.


CONFERÈNCIA

 

 

 

 

-Conferència: QUADROS DE BALLS POPULARS, EL BALL DE VALENCIANES I LA CREACIÓ DE LA IDENTITAT VALENCIANA ALS SEGLES XIX i XX. Dins el cicle de conferències que realitza l’associació d’estuis del cant d’estil. La conferència començarà a les 16,30 hores el proper dissabte 5 de novembre de 2011. Al MUSEU DE BELLES ARTS SANT PIUS V DE VALÈNCIA.

Podeu trobar l’esdebeniment al següent enllaç

Enllaç al Facebook